Si hoy es martes, esto es Bélgica

Un gran tema, sense dubte, és la relació del cinema amb el sistema turístic. Aquesta relació, que posa de manifest el valor publicitari del cinema, es fonamenta bàsicament en la promoció de ciutats i regions gràcies al èxit cinematogràfic de pel·lícules realitzades als llocs en qüestió, fet que incentiva el disseny d’itineraris al voltant d’aquests espais recreats. D’aquesta forma doncs, el cinema es converteix en un constructor clau d’imaginaris turístics.

Alguns exemples coneguts per tots són:

TOKIO: Lost in Translation, de Sofia Coppola.
NOVA ZELANDA: El señor de los anillos, de Peter Jackson. Aquest film va incrementar el turisme a Nova Zelanda en un 30%.
PARIS: Amelie, de Jean-Pierre Jeunet i El Código da Vinci, de Ron Howard. París i el cinema, és una combinació ja assimilada per tots.
NOVA YORK: Manhattan (Woody Allen), Taxi Driver (M. Scorsese), West Side Story (Robert Wise) i un llarg etcètera. Pel·lícules, directors, telesèries («Sex in the city»)… la rel·lació entre el cinema i Nova York també és interminable.
CALIFORNIA: Entre copas, d’Alexander Payne. Fins i tot s’ha creat una ruta per les grans bodegues de la Baixa Califòrnia. San Francisco i Los Angeles (amb les seves interminables telesèries de platges i detectius) són dos ciutats que tots tenim al nostre subconscient visual.
MEXICO D.F.: Amores perros, de Alejandro G. Iñárritu

i BARCELONA: Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar. Poques pel·lícules han fet tant per promocionar la ciutat. Més que una pel·lícula sembla un spot publicitari. Veurem quina és la reacció de la indústria davant Vicky Christina Barcelona, de Woody Allen, un altre director aferrat a les Film Comissions.

Però avui la intenció és un altre. Avui farem un petit llistat de pel·lícules que parlin sobre turisme. Per que si el cinema serveix per promocionar-lo, també és cert que serveix per inspeccionar-lo.

Tot i que veritablement existeix una llista extensa de documents audiovisuals al voltant del turisme, avuí us presentem algunes de les cintes més conegudes, la majoria en format de cinema clàssic.
Algunes recomanacions fílmiques per començar l’any:

Si hoy es martes, esto es Bélgica (If it’s Tuesday, this must be Belgium) de Mel Stuart (1969), és potser una de les pel·lícules més mítiques que tracten de ple el fenomen del turisme. Aquesta paròdia dels viatges concertats, és una crònica exquisita que amb voluntat o sense, recull part de les teories i crítiques clàssiques que s’han fet al turisme de masses sobre el significat mateix del viatge. Què veiem, què visitem, què fotografiem, què és real i què és una còpia…a on estem i quin dia és. Un clàssic.

Sens dubte, una de les altres grans cintes de peripècies turístiques és Playtime (1967), de Jacques Tati. L’exquisidesa i el ingeni amb la qual aquest director retrata el periple d’un grup de turistes americans a París, és digne d’elogis. No és la primera vegada, però, que Tati indaga en el món del turisme. L’any 1953, amb Les Vacances de Monsieur Hulot, Tati ja ironitza sobre les vacances, l’oci i la burgesia francesa de l’època. Cinc anys després donaria el cop de gràcia amb l’obra mestre Mon Oncle (1958), una cinta senzillament perfecte.

Aquí, però, també em tingut les nostres glòries. Molts recordareu la pel·lícula El Turismo es un Gran Invento, de Pedro Lázaga, amb l’actuació de l’incomparable Paco Martínez Soria (sense ironies) entre d’altres. El Mister Marshall del turisme a Espanya.

Si el que us va és una experiència més existencialista, veieu la primera pel·lícula que va filmar un altre mestre: Permanent Vacation (1980), de Jim Jarmusch. Més a prop dels viatges de la beat generation que dels de les Tour Operadores, aquesta pel·lícula ens presenta la vida de Allen, un fan de Charlie Parker que deambula per Nova York, en un estat de «vacances permanent». Cinema molt proper a la filosofia del vagabundeig que forma l’estil de vida i l’actitud davant el món d’aquest grup d’escriptors i músics que han anomenat Beat Generation (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, William S. Borroughs i Gregory Corso entre d’altres). Sense dubte, més obscura i introspectiva que les anteriors. Cinema d’autor, que li diuen.

I si el que us ve de gust és una comèdia al pur estil americà (de l’escola de Porki’s o American Pie) teniu Eurotrip (2004) de Jeff Schaffer. El clàssic viatge de fi de curs a Europa, en busca de l’amor perdut a Internet. Si bé és una pel·lícula que no te més, és interessant veure com es caracteritza al anglès típic, al francès típic o incús al txec típic. Humor fàcil per a un film que explícitament vol fer burla dels europeus amb estereotips que potser aquí es veuen com massa exagerats. Però no està de més veure-la.

Pels més antropòlegs, Cannibal Tours (1988) del documentalista australià Dennis O’Rourke. Un impressionant documental que retrata la relació que es crea entre un grup de turistes occidentals i els nadius de pobles que voregen el riu Sepik, a Papua Nova Guinea. El primer gran documental que indaga en la visió del turista occidental en vers les formes de vida, expressions i cosmovisions dels pobles indígenes. Imprescindible.

I per últim, un curiós documental de la Escuela Nórdica de Cine Documental de Chile, Nosotros los de allá (2004). Un retrat amarg sobre els miners a Potosí (Bolivia) i de com les seves condicions laborals són el principal reclam per els turistes. L’esclavitud moderna com a espectacle turístic.

Totes aquestes cintes les podeu trobar fàcilment a la majoria de videoclubs i a Internet. Les úniques que us resultaran més difícils son Si hoy es martes, esto es Bélgica, Cannibal Tours, Holi-Days i Nosotros los de allá. Doncs bé, la primera (que està descatalogada) la teniu (en castellà) amb una mica de paciència al programa per descarregar arxius Aress. I la resta, pels que viviu a prop de Barcelona, les podeu veure als arxius del Festival OVNI, al CCCB.