A propòsit de #teet02: el cas de Lloret de Mar.

Interessantíssima la primera
experiència al #teet02, una iniciativa de Jose Antonio Donaire, de la mà dels estudiants de Turisme de l’UdG.

El següent text, és una part (modificada) dels apunts de tesi (que ara mateix passa pel treball de camp «work in progress»). Crec que coincideixen molt amb els temes tractats al #teet02 del dimarts dia 9 d’octubre. És un text llarg, però us recomano una cosa: llegiu-lo, i torneu a pensar el tema tal i com es plantejava al principi:

Primer
de tot, una recomanació: És important tenir una visió global del fenòmen. Si bé es
poden analitzar les parts, no hem d’oblidar que aquestes estan
lligades unes amb altres de forma transversal. Entenc que a les gran
majoria d’universitats del món, el turisme és estudiat des d’una
visió economicista i empresarial, per això es fa urgent establir
connexions entre aquests conneixements i altres que responen més a
la dimensió sociològica, antropològica, geogràfica i simbòlica
del turisme.

Aquestes són algunes aportacions, per
convidar a la reflexió i a l’anàlisi, a partir dels tweets d’avui. Si hi ha res que no s’entén (cada disciplina té -malauradament- el seu llenguatge), aquí estem pel que sigui!

Lloret
de Mar és un escenari clau per analitzar un context marcadament turístic i urbà. La població
de 3.000 persones que a principis dels anys 60 esdecenia nucli
turístic internacional, és avui una ciutat de més de 40.000 veïns
que arriben a conviure amb més d’1.000.000 turistes l’any. En un
municipi com Lloret, la dicotomia turista/local es disol en benefici
de multiples figures intersticials que, posades a la llum del
sistemes capitalistes de producció i consum globals, no poden ser
enteses sense l’anàlisi de les seves pràctiques i produccions
simbòliques a l’espai físic que comparteixen i que alhora
produeixen. Aquesta aparent disolució es solidifica de nou quan la
relació està mediada per l’equació turística més explícita,
creant un dinàmica de contracció continua. El turisme és i deixa
de ser en funció de la seva posada en escena, i el turista (com a
figura externa) apareix i desapareix en funció de les pràctiques,
els espais, les estètiques i les representacions que genera,
produeix i consumeix. 

En un
primer moment els estudis i treballs que vinculaven el fet turístic
amb l’antropologia estaven centrats en l’estudi dels impactes, sota
concepcions funcionalistes que analitzaven les dinàmiques socials
des de la teoria de l’aculturació, tratant el turisme com a agent
extern, com a fet aillat de la resta de dinàmiques globals. Aquesta
mirada, fomentà l’interés pels impactes i les conseqüències
socioculturals del turisme en el si de la societat receptora. Amb el
temps, l’expansió i desenvolupament de la indústria, així com el
finançament d’estudis sobre turisme, ha anat dirigint la mirada
antropològica i científica cap a la gestió, desenvolupament i
posada en valor dels recursos endògens de cada territori turístic,
supeditant el coneixement científic als criteris d’eficiència i
aplicabilitat tècnica. En un tercer pas però, semblaria pertinent
posar de manifest com la suposada diferencia entre nadius i turistes
ja no ho és tant, i que en aquesta dicotomia estàtica s’han
introduït nous actors dinàmics que no són ni una cosa ni l’altre
(residents jubilats estrangers, treballadors estrangers i/o
generacions senceres que no han conegut Lloret sense turisme)
provocant un allunyament de la versió més fenomènica de
l’antropologia del turisme, en favor d’una visió més contextual que
pren les pràctiques i produccions culturals com a eix antropològic.
Aquest enfoc, sembla adaptar-se molt més a la realitat subjacent
dels entorns turístics d’avui, on els límits d’allò turístic
estan completament presents als espais d’allò suposadament no
turístic (i viceversa), creant un espai general de práctiques,
imaginaris, estretègies i tàctiques que serveixen per poder viure
en la complexitat urbana que és Lloret de Mar.

 Sembla
pertinent doncs, poder superar i redirigir l’estudi del turisme més
és enllà dels treballs d’impactologia turística. Lloret de Mar ja
no és aquell “poble de pescadors colonitzat per turistes”, sino
un municipi on el turisme (i tot allò amb el que es conecta) és,
des de fa més de 50 anys, la principal indústria. I el turisme, de
la mateixa manera, ja no és el viatge vacacional de les classes
mitjes europees a territoris folklòrics de la Costa Brava, si
no una forma de desplaçament, consum i relació diseminat, molt més
flexible del que aparenta a determinants de classe1,
i que s’ha vertebrat amb la resta d’indústries i formes de consum
capitalista. Podríem dir per tant, que més enllà de l’antropologia
del turisme, on ens trobem és a una recerca d’antropologia social i
cultural dins un entorn turístic i urbà.

És imporantant analitzar els diversos aspectes demogràfics que permeten
situar-nos quantitativament. Lloret de Mar ha tingut dos períodes
forts de creixement: les dècades dels 70 i 80 gràcies a la demanda
de mà d’obra barata per treballar a la construcció i a
l’hosteleria, i les del 2000 i 2010 degut a la bombolla immobiliaria
i la nova demanda de mà d’obra. Als anys 50, Lloret tenia una
població lleugerament superior als 3.000 habitants, sent als inicis
dels 70 de 7.000 habitants. L’any 1990 la població ja gairebé
arribava als 17.000. Creix de forma sostinguda fins al 2000 (20.000
hab.), disparant-se de nou fins arribar als més de 40.000 habitants
censats l’any 2012. 

Aquest creixement es visibilitza en l’existència
de nous barris (El Rieral) o en l’ampliació d’altres (Fenals). La
configuració demogràfica i urbanística del Lloret actual, deixa
entreveure la distribució poblacional per zones i la relació que
aquestes tenen amb l’àmbit del turisme. L’arribada de treballadors
de tot el món ha fet més explícita la divisió que existeix entre
el territoris que configuren Lloret, creant amb el creixement
urbanístic, barris sencers allunyats del nucli turístic.

Per
poder descriure el món simbòlic i practicat de l’entorn turístic, és necessari analitzar també el paper de les noves
directrius polítiques i empresarials, les quals s’esforcen per
modificar la imatge de turisme de “sol i platja” fordista fent
més èmfasi en els atractius naturals i patrimonials (tant materials
com immaterials), els recursos turístics en matèria d’esports,
congressos i gastronomia i en la segmentació de la oferta. L’antic
folklore ofertat durant els inicis del turisme, es redefineix sobre
paràmetres actuals, tals com “la tradició” o “la cultura”,
adaptant-se a les noves formes de comunicació turística, i en
definitiva dissenyant un discurs que permeti a part de la indústria
local poder estar emmarcada en corrents turístics tals com el
“turisme cultural”, “turisme familiar o “turisme esportiu”.
La imatge per a la venta, la imatge promocionada, la imatge
re-creada i la imatge venuda, jugaran un paper essencial tant a
l’hora d’ubicar les pràctiques a l’entorn turístic, com a l’hora de
dissenyar les estratègies per capitalitzar económicament i
simbòlicament l’estada a Lloret tant per part del turistes com dels
residents.

 

S’ha
de destacat el paper de les polítiques formals d’atracció de
forasters a Lloret de Mar, les primeres de les quals, daten de
principis dels anys trenta del segle vint amb la creació del
Sindicat de Turisme de Lloret de Mar. De la mà d’aquesta primera
organització, s’inicia el disseny de la imatge turística de Lloret
(seguint la lògica prefordista del turisme a Catalunya, és a dir,
la de la reinaxença i el noucentisme), que no tindrà però, un
format clarament definit fins a la dècada dels cinquanta amb
l’impuls de la indústria turística franquista (etapa fordista, amb
una visió clarament productiva i homogeneitzadora). Durant aquest
segon període destaquen les polítiques promocionals per
sobre de la gestió de la indústria. Les polítiques
propagandístiques estan dirigides a l’explotació del clima, la
geografía, el folklorisme, l’oci i els congressos. Resulten
interessants també les polítiques dirigides a la població
autòctona, veritables manuals de bon comportament i estima cap als
turistes.

Relacionat
amb això, s’han d’analitzar els articles d’opinió, notícies i
reportatges de premsa local i estatal des dels anys 50 a
l’actualitat, analitzant les continuitats i discontinuitats
temàtiques i descriptives de les publicacions, així com el
tractament mediàtic del turisme i el turista a Lloret. S’ha de posar
especial atenció en analitzar l’origen i els elements que configuren
l’imaginari mediàtic actual de Lloret, reseguint en el temps
l’evolució de conceptes com “turisme de sol i platja”, “turisme
de masses”, “turisme de borratxera” o “turisme familiar”.
De la mateixa manera, s’ha de fer una recerca de les principals
touroperadores que porten turistes a Lloret, analitzant l’oferta i el
tipus de clients, destacant la diversificació i
deslocalització de la promoció de Lloret entre les touroperadores,
els intermediaris i les diferents administracions. El lliure mercat
entra rotundament en joc.

S’ha de
recollit informació dels esdeveniments d’abast mediàtic
ocurreguts a la població (turistes morts i la “moda del
balconing”). De la
mateixa manera, tenir present l’aparició d’una nova ordenança de civisme (any 2012) que determina i
concreta els usos acceptats legalment del carrer. En aquest sentit,
sembla interessant veure la forma com es legisla i gestiona la
complexitat urbana del turisme, amb una ordenança fonamentada en
els usos turístics del carrer, tot i que aplicable al conjunt de la
població.